Per què augmenta l’independentisme a Catalunya?

[Aquest article forma part del nº 8 de La Marea, ja a la venda a quioscos i aquí]

“Fa dotze o tretze anys jo era federalista. A mi el que em va fer dir ‘això s’ha acabat’ va ser, primer, la segona legislatura d’Aznar, quan ja vaig veure que això de l’Espanya plural era molt difícil, i després, amb tot el procés estatutari, vaig ser conscient que no es podrà mai federalitzar», explica el periodista Antonio Baños. Recentment, ha publicat La Rebel·lió Catalana, on retrata el moviment independentista a Catalunya com una rebel·lió “contra els oligarques, els seus i els nostres”. El canvi d’opinió de milers de catalans respecte l’actual estat de les coses entre Catalunya i Espanya ha
posat l’horitzó de la independència en el centre del debat. No està clar encara si hi ha una majoria a favor de la secessió, però el que sí genera un ampli consens a Catalunya és la necessitat de preguntar a la ciutadania. Es tracta de l’anomenat «dret a decidir», emprat sovint com a eufemisme de referèndum sobre la independència.

Sempre hi ha hagut catalans que no se senten espanyols, però en els últims anys els partidaris de la independència de Catalunya s’han multiplicat. Els experts coincideixen a assenyalar que les causes són diverses. A continuació, es recullen algunes de les raons al·legades per catalans que, fins ara, no apostaven per la independència de la seva nació respecte de l’Estat espanyol.

1 . Una oportunitat per a “regenerar el sistema”

“Personalment no he estat mai independentista. I no ho sóc ara de principis, com a objectiu polític, però sí que penso que en l’actual conjuntura política presenta una oportunitat molt interessant”. Qui parla és Sandra Ezquerra, activista propera al 15M i professora de Sociologia de la Universitat de Vic. Veu en la construcció d’un nou Estat la possibilitat de dur a terme un aprofundiment democràtic, el que en considera “el gran potencial”.

L’economista i president de Justícia i Pau, Arcadi Oliveres, al costat de la monja benedictina de Montserrat, Teresa Forcades, així com intel·lectuals i activistes com Vicenç Navarro i Esther Vivas, impulsen des fa pocs mesos el procés constituent, que tracta de posar el focus sobre quin model de país es vol construir. Recorren vil·les i ciutats aglutinant una base popular que defensa un canvi radical del model econòmic, polític i social. Entre seus postulats es troba la creació d’una banca pública, la reducció de la jornada laboral, una democràcia participativa , el fre a les privatitzacions, una reconversió ecològica de l’economia i potenciar el cooperativisme. “No ens sembla que la independència en si mateixa sigui quelcom definitiu, sinó que ha d’anar combinada amb la generació d’una nova societat”, apunta Oliveres.

Segons el catedràtic de Ciència Política de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) Ferran Requejo , “el que sí que genera confiança és el punt que si Catalunya construeix una democràcia no pot fer el mateix tipus de democràcia, ha de fer una democràcia millor. De més elevada qualitat, la qual cosa vol dir amb molta més separació de poders, molt més transparent; amb molt més control judicial, amb un poder independent; amb més participació de la ciutadania”.

Oliveres defensa una Catalunya que, “primer, sigui república i no monarquia; segon, sense exèrcit; i tercer, solidària, per descomptat amb la gent de dins però també amb la resta de l’Estat”. “Finalment sempre dic allò, si tu vols amb un pèl de demagògia, d’una Catalunya en la qual no mani La Caixa”. Precisament, aquest 11 de setembre, mentre l’Assemblea Nacional Catalana ( ANC ) organitzarà una cadena humana de 400 quilòmetres de nord a sud de Catalunya , el procés constituent, que compta ja amb més de 40.000 adhesions, envoltarà la seu de La Caixa a la Diagonal de Barcelona. És el mateix concepte de la “independència per canviar-ho tot” que defensa la Candidatura d’Unitat Popular ( CUP ).

En contraposició a l’independentisme nacionalista de CiU, el de moviments com el procés constituent o la CUP es defineix com a internacionalista, un concepte que xoca en alguns àmbits de l’esquerra espanyola. Es pot ser independentista i internacionalista? “S’hi ha de ser, penso que l’independentisme ben entès ha de ser sempre internacionalista, el contrari és egoisme. Tu estimes el teu país, el teu poble, la teva llengua… Molt bé. Però també has d’estimar el senyor de Bangladesh o el de Tailàndia”, defensa Oliveres.

El diputat de la CUP al Parlament David Fernández declarava recentment a la revista Viento Sur que un element que ha perjudicat l’entesa amb l’esquerra espanyola són les “reivindicacions economicistes del tipus ‘Espanya ens roba’, que ens acostaven perillosament a plantejaments de fenòmens com la Lliga Nord a Itàlia. Nosaltres som ‘independentistes sense fronteres’, i el dia després de proclamada la independència, el primer que faré és anar a cantar flamenc al Taller de Músics amb Luis Cabrera, que és de Jaén”.

La seva postura no és una excepció dins l’esquerra independentista, que manté forts lligams amb alguns sectors de l’esquerra espanyola. El secretari del Sindicato Andaluz de Trabajadores (SAT), Diego Cañamero, va participar en l’acte central de campanya de la CUP a les passades eleccions. Alguns integrants d’aquesta formació també citen sovint com a referent el barri madrileny de Vallecas. El projecte de la CUP defensa una Catalunya socialista independent. Per això, la seva estelada no llueix l’estrella blanc sobre fons blau, sinó l’estel vermell, una bandera promoguda originalment pel Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN) en els setanta.

Protagonistes de la lluita antifranquista, com el músic valencià Paco Ibáñez, s’han sumat a la reivindicació. El compositor que va posar en peu el Teatre Olimpia de París el 1969, i que va portar els seus versos musicats a l’acampada de la plaça de Catalunya al maig de 2011, va actuar el passat juliol al Concert per la llibertat celebrat al Camp Nou, al costat d’uns altres 150 artistes. Poc després, l’escriptor gallec Suso de Toro apuntava en un article de eldiario.es: “No, Paco Ibáñez no va canviar tant, segueix on va estar sempre, en els principis democràtics. És la deriva històrica d’Espanya la que es separar tant del que va poder ser Espanya”.

2. “Fins aquí hem arribat”

«La Constitució del 78 és molt oberta, la qual cosa significa molt ambigua. Hi ha alguns articles que ningú sabia molt bé què volien dir, eren interpretables de maneres diferents, fins i tot contradictòries”, assenyala el politòleg Ferran Requejo. “El desenvolupament que s’ha fet d’aquella Constitució ha estat clarament favorable al poder central, que ha tingut moltes armes per fer una constant invasió de competències”, apunta. Això ha provocat que, a la pràctica, “no es pugui decidir cap política pròpiament dita des de les institucions catalanes. L’autogovern és bàsicament d’execució, de gestió, però no de decisió”, afegeix.

El Govern tripartit, amb Pasqual Maragall al capdavant, va impulsar un nou Estatut amb la intenció de trobar un nou encaix per Catalunya en el conjunt de l’Estat. En aquest sentit, apostava pel model federal. El text es va marcar quatre grans objectius: el reconeixement formal de Catalunya com una realitat nacional diferenciada, la protecció de l’autogovern a partir de delimitar les competències de la Generalitat, posar les bases d’un nou sistema de finançament que corregís el que molts consideren un dèficit fiscal excessiu – “Entre el 7 % i el 9% del PIB català va a Espanya i no torna”, assenyala Requejo -, i establir un tipus de relacions bilaterals entre els dos governs.

Cap d’ells es va aconseguir. La campanya contra l’Estatut iniciada pel PP i alguns mitjans de comunicació, i la sentència final del Tribunal Constitucional (TC) desvirtuant el text aprovat pel Parlament i ratificat per la ciutadania (el 74 % dels votants ho va sancionar però la participació va ser només del 48,85% ) , va suposar un punt d’inflexió per a molta gent. “Va marcar la consciència ciutadana, de dir : ‘Fins aquí hem arribat'» , assegura Joan Botella, catedràtic de Ciència Política a la Universitat Autònoma de Barcelona. En la mateixa línia, Josep Pich, professor d’Història Contemporània de la UPF, al·ludeix a les paraules del filòsof Ortega i Gasset en els anys trenta: “Va dir que l’únic que queda és la conllevancia. No és que uns i altres no ens entenguem, és que no volem el mateix”.

La multitudinària manifestació de rebuig a la sentència del TC al juliol de 2010 va tenir “una transcendència major fins i tot que la de la Diada de l’11 de setembre de 2012”, sosté Botella . En aquella marxa hi va participar al voltant d’un milió de persones. Algunes d’elles es van sorprendre en sentir als carrers el clam generalitzat per la independència.

I és que mentre a tota Espanya la crisi colpejava amb força, a Catalunya va començar a forjar-se un moviment popular que es va iniciar als pobles amb les consultes, no oficials, sobre la independència. Un total de 553 municipis catalans van seguir la pionera Arenys de Munt ( Barcelona ) -tot i que la Falange va enviar a seus membres a boicotejar el referèndum- , i van celebrar consultes per la independència. Es va constituir l’Assemblea Nacional Catalana, una organització civil que només admet adhesions individuals i que ha integrat a persones de les més diverses ideologies amb l’objectiu d’aconseguir la secessió. El moviment va agafar una força inesperada que va culminar a la Diada de 2012 amb la presa dels carrers de la capital catalana. A partir de llavors, les institucions van passar a liderar el projecte .

Durant tot aquest procés, sobretot amb el PP al Govern, l’actitud i les mesures de l’executiu central han contribuït, com pocs, a generar independentistes. És freqüent sentir expressions com “cada vegada que parlen, en fabriquen un de nou”. Segons Ezquerra, “el PP ha estat incapaç d’entendre i de gestionar això de manera intel•ligent, empitjorant la situació amb aquesta mirada reaccionària que el que fa és crispar i que la gent vegi cada vegada menys viable un diàleg amb l’Estat”. Accions del Govern central com la recent Llei d’Educació, la Lomce , que ataca la immersió lingüística, o declaracions com la del ministre José Ignacio Wert, disposat a “espanyolitzar els alumnes catalans”, són exemples de les petites gotes que, per a molts, han fet vessar el got.

3 . Per millorar econòmicament

L’obstinació del PP i part del PSOE a defensar el corredor central de mercaderies per davant del corredor mediterrani, que havia d’unir els grans centres industrials i els ports espanyols amb la resta d’Europa, tampoc ha estat entès per bona part de la població catalana. El mateix succeeix cada vegada que una inversió en infraestructures acaba anant a una altra part d’Espanya per motius que molts consideren polítics i allunyats de les necessitats econòmiques reals. Tot això és vist com un fre al desenvolupament econòmic i industrial, una percepció que s’ha agreujat a mesura que s’accentuava la crisi.

“A Grècia puja el feixisme, a Itàlia pugen els grillini, i aquí, com a resposta de la classe mitjana desencantada amb l’Estat, el que hi havia més a mà i més propi de la classe mitjana era el sentiment indepe”, analitza Baños. Amb la intensificació de la crisi, molts nous independentistes consideren que el projecte d’Estat propi és una oportunitat de començar a arreglar en petit un desgavell que desborda la ciutadania. Si bé hi ha qui tem que aquesta il·lusió no deixi de ser això, una il·lusió, i que per tant el procés acabi frustrant les expectatives generades.

4 . El canvi de l’estratègia de CiU

Per a Joan Botella hi ha un altre element de transcendència: el gir polític de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), si bé no de forma uniforme, cap a la independència, que arriba després de “la sortida de Jordi Pujol i del seu entorn i l’arribada d’un nou líder, Artur Mas, i d’un nou conjunt al seu voltant, que ja era gent nascuda i formada durant l’etapa de l’autonomia i, per tant, amb altres punts de vista més atrevits”. El sentiment independentista sempre ha existit en alguns sectors de les files convergents, tot i que la cúpula del partit havia mantingut fins ara una estratègia de pacte amb l’Estat. Entre les joventuts de CDC, però, calava amb més força el sentiment independentista. Oriol Pujol , el mateix fill del llavors president, Jordi Pujol, llançava a la comunitat internacional durant la Barcelona olímpica el missatge “Catalonia is not Spain”. Després de la massiva manifestació de la Diada de l’any passat, Artur Mas i el seu equip van decidir donar un gir. Descartat el pacte fiscal, van convocar eleccions i es van presentar amb un programa que tenia com horitzó l’Estat propi.

No obstant això, hi ha dubtes sobre les causes que expliquen la suma de CiU al moviment independentista. Segons Requejo, “ho van fer després l’11 de setembre de 2012, quan es va veure clarament que allà hi havia un moviment social de masses molt important”. Botella assenyala que “és evident que CiU estava entre els promotors de la manifestació de l’11 de setembre i, per tant, això ja venia d’abans”. Entre els sectors més a l’esquerra del moviment independentista, la postura de CiU desperta recels. “Des del meu punt de vista hi ha hagut una utilització d’aquest sentiment per part del Govern de CiU, perquè és molt més rentable políticament que hagi malestar per la falta de sobirania que cap a les retallades”, sosté Sandra Ezquerra. Oliveres creu que “CiU, al final, no apretarà el que hauria d’apretar per aquest procés. Ho ha fet servir com un instrument electoral que li va anar bé en una primera etapa, i que ja no li ha anat tan bé en les darreres eleccions”.

Un moviment transversal

La reivindicació independentista ha aglutinat persones de diferents postures ideològiques, des de la dreta a l’esquerra més radical. El politòleg Ferran Requejo sosté que el moviment independentista “és transversal”. “És que si no és transversal no té res a fer, és un projecte de país. Si algú planteja la independència per fer un país d’esquerres o de dretes està equivocat. D’aquí l’ èxit que han tingut moviments com el de l’Assemblea Nacional Catalana”, sosté Requejo, malgrat les crítiques que ha rebut aquesta plataforma per no posicionar-se més en l’aspecte social.

I què succeeix amb la immigració que va arribar a Catalunya des d’altres punts d’Espanya i la seva descendència? Tenen una postura majoritàriament diferent? El politòleg Joan Botella creu que no: “Els últims immigrants de la resta d’Espanya van arribar al 75. Estan plenament integrats i tenen una experiència cultural, educativa, generacional que no està marcada pels seus orígens llunyans”. En aquest sentit, assenyala: “Sabem per les estadístiques que l’ús lingüístic privat majoritari a Catalunya és el castellà. I malgrat això, l’opinió pública reivindica més poders per Catalunya, l’exercici del dret a decidir, etc.”.

Si el procés sobiranista avança, hi haurà canvis en els partits catalans. “Cap d’ells seguiria tal com és ara. A la mateixa CiU estan molt lluny de tenir unitat política. Del PSC no cal ni que en parlem, a ICV tenen una situació interna molt complicada…”, valora Botella. El periodista Antonio Baños és conscient d’això: “Jo sóc indepe per acabar amb CiU i amb el PSC, però sobretot amb CiU. Perquè no hi hagi una espècie d’elit que vagi a defensar-nos enlloc, com tradicionalment se li atorgava a CiU. Això és el que crec que s’ha trencat, la idea d’autonomisme. CiU està intentant buscar ràpidament un lloc, igual que el PSC. A mi el que em posa és justament això, veure’ls patir”.

El proper 11 de setembre serà una bona prova per mesurar la persistència del moviment independentista. El Baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat del primer trimestre de 2013 indicava que un 54,7% dels catalans votaria sí en un referèndum per la independència, 20 punts més que el 2006. L’estudi del GESOP (El Periódico) publicat a l’estiu d’aquest any situava aquest percentatge en el 57,8%, més de deu punts per sobre de les xifres de l’any anterior.

Els resultats varien si, en lloc de preguntar per la «independència», s’interroga sobre el model d’Estat. Quan es formula la pregunta així, els partidaris d’un Estat propi representen el 34%, enfront del 28,7% que defensa el federalisme i el 25,4% que opta per l’autonomia. Precisament per això és clau concretar quina seria la pregunta, així com les possibles respostes, d’un eventual referèndum.

El que està clar és que el moviment independentista ha calat en gran part de la societat catalana. Botella creu que s’està produint una acceleració històrica sense precedents: “Crec que això no es percep prou bé des Madrid. Els mitjans de comunicació i els partits polítics, PP i PSOE, bàsicament, van fer una interpretació molt errònia dels resultats electorals al Parlament del 25 de novembre. Van dir que això era una bogeria de Mas, que Mas havia fracassat, així que el moviment havia fracassat. Però crec que a poc a poc estan entenent que la cosa és més seriosa del que havien vist al principi”.

Bé sigui per motius nacionalistes, per la crisi, per l’afartament de la incomprensió cap a Catalunya o per l’oportunitat de regeneració democràtica i de ruptura amb un règim que s’està mostrant caduc i corrupte, sembla clar que centenars de milers de catalans seguiran fent força per la independència. Baños apunta una altra raó: “Deu ser molt xulo fundar una república, no?”