Dossier #LaMarea96 | ¿Qué problema tienen con nuestras lenguas?

FEINA FETA, NO DESTORBA. per Carlos Terés.
Estos dies llegeixo i sento (a voltes fins i tot escolto) notícies sobre un inici de descomposició d’eixe partit amb nom de diccionari. Lo nom ja és una paradoxa, perquè anomenar-se ‘veu’ quan el que es vol és tapar la boca dels diferents —també i sobretot dels compatriotes que parlen altres idiomes—, és com a mínim grotesc. Però suposo que va en la línia de l’apropiació de la paraula ‘llibertat’ per part dels enemics dels drets dels més desafavorits.
La tendència hauria de posar una mica de llum en el meu ànim, ja que si Vox perd embranzida, ens quedarà un món més polit. Però ja tinc massa anys per saber que això no serà així. Lo mal ja l’ha fet, lo verí de la intolerància ja ha estat inoculat a una gran part de la societat, singularment entre els més jóvens que, com no han conegut la dictadura franquista, canten alegrement les consignes totalitàries per les festes dels nostres pobles. (Esperem que siga una moda passatgera, però déu n’hi do lo mal que fa a les orelles.)
És un cas paral·lel al de Ciudadanos, que va néixer amb la intenció d’estroncar el progrés de la llengua pròpia de Catalunya. Al principi Cs’ era un partit marginal, però quan la malaptesa dels governs centrals va fer florir el sobiranisme, de seguida se’l va inflar d’anabolitzants fins esdevindre el partit més votat a la comunitat veïna. L’èxit va fer que els dirigents més destacats abandonessin las provincias irredentas catalanas i fessin lo salt allà on es toca poder del de debò: a Madrid, Madrid, Madrid. Al principi la cosa pintava molt bé, però és clar, a la resta d’Espanya, el “problema” lingüístic no existia o no tenia la força del Principat. I per a polítiques de “derechas” ja hi havia els de sempre, que sabien manar i, sobretot, sabien qui mana. I vet ací com, entre una cosa i una altra, Ciudadanos va desinflar-se fins tornar a la irrellevància. Però la feina ja estava feta. Ara els partits d’obediència madrilenya, siguen de dreta o d’esquerra, s’afanyen a usar el castellà em àmbits on abans no ho feien.
Res de nou sota el cel. Quan algun moviment alliberador aconsegueix cert ressò, primer se’l neutralitza ràpidament amb tots els mitjans possibles, i tot seguit es promouen partits que fomenten l’egoisme més furiós. No hi ha res com que et diguin «fes el que et roti, no paguis impostos, no renunciïs a res, no et preocupis per les conseqüències dels teus actes».
Voldria creure que la cosa té remei i que tornarà a estar de moda el respecte per les persones i pel planeta que ens sustenta. Ho voldria de debò.
https://arainfo.org/perfil/carlesteres/

Dia de la Llengua M. per Carles Terés.
Per estes dates (febrer 2023) se celebra el Dia de la Llengua Materna. Aquí a Aragó se centra bàsicament en les anomenades llengües patrimonials, és a dir, les que s’usaven a tots los nivells, també l’oficial, abans que els trastàmares portessen lo castellà a la cort del Regne i, més avant, los borbons mos donessen lo cop de gràcia lingüístic amb los Decrets de Nova Planta.
La intenció de la diada és bona, boníssima, ja que la presència d’estes llengües nostres és irrellevant en el panorama aragonès. Encara que algú s’ofenga en llegir-ho, tots sabem que hem esdevingut un apèndix cultural de Castella, si més no a nivell idiomàtic. Això no suposa cap problema per a la immensa majoria de la població d’Aragó —inclosos los que tenim com a llengua materna el català o l’aragonès—, ans al contrari, és un motiu d’orgull, un tret identitari enfront les autonomies que han esmerçat esforços en mantindre l’oficialitat (ergo, la utilitat) de llurs idiomes patrimonials. Ho constatem en la nostra vida quotidiana des del moment que portem les filles a l’escola, consumim mitjans de comunicació aragonesos o ens dirigim a l’administració autonòmica. Mirem on mirem, lo català i l’aragonès no existeixen més enllà de l’oralitat domèstica o dels reductes de reivindicació cultural. Per això les celebracions del Dia de la Llengua Materna em plantegen la pregunta de quina és la llengua materna efectiva de les generacions més joves. Al meu poble, per exemple, la que algunes mares i pares transmeten a les filles ja no és la familiar, sinó la castellana. Per tant, lo català ja no és la llengua materna d’estos infants… A tot estirar és llur llengua ‘iaierna’, es a dir, de les iaies. No cal ser cap llumenera per deduir quina serà la llengua materna dels fills d’esta generació.
Benvingudes totes les celebracions i iniciatives dedicades a fer visibles les llengües que encara parlem uns quants milers aragonesos. En tot cas aprofitem-ho perquè, com a minoria que som, mos suprimiran (culturalment) a la primera de canvi. I llavors haurem de celebrar lo Dia de la Llengua M, és a dir, Morta.
https://arainfo.org/dia-de-la-llengua-m/